dissabte, 14 de gener de 2012

Concurs de gener. Guanyador i seleccionats

Text guanyador. Àngel Pou

Sóc davant de la tresquera, he caminat una bona estona, seguint la traça apresa amb els anys, de ben petit, el cistell?, el cistell a la mà i el ganivet a la butxaca, esquerra, com no.

Respiració profunda, ulls clucs i un primer pas ferm cap dins del bosc, amb els llavis muts, caminat per inèrcia, noto que no estic sol, algú m'acompanya, em xiuxiueja a cau d'orella, " el que no es veu pujant, es veu baixant, cerca per les vores, que mai van sols", noto com el cor em batega quant trobo el primer, color vermell enlluernador, desconecto de tot el que m'envolta i cerco per tot el mon ja après desde petit, fins omplir el cistell del tresor preuat, l'ùltim erol em deixa de genolls a terra amb el cistell a un costat, el ganivet a la ma, la gola s'em resseca i dues llagrimes rodolen galtes avall, amb el pensament per a qui tot m'ho va ensenyar, l'avi, l'avi Quimet.

................................

Textos seleccionats:

Maria Parera. NOSTÀLGIA:

Canvi de temporada, roba cap amunt, roba cap aval. Torna a sortir el jersei de llana, flonjo, hi entaforo el nas tot i que fa anys que es va escapar la seva olor de pare, l’intento recuperar del fons de la memòria, però no surt, sols en tinc la imatge. Com una càmera de fotos esgavellada. La fotografia és desenfocada, quan més el vull recordar més tèrbola és la imatge.

Hi haurà algú que any rera any mogui aquest jersei de l’armari? Hi haurà algú que guardi una peça meva tota la vida? Torno a desar el jersei, ben plegat, tot eixugar-me amb les mans una llàgrima.

........................................

Noemí López. RECORDS DE CAFÈ AMB LLET

Aquest matí mentre caminava per un dels molts carrers de la meva ciutat, una flaira coneguda m’ha fet retrocedir en el temps. Una sensació de vertigen m’ha envaït i no he pogut si no deixar-me endur per l’espiral d’emocions que s’ha originat dins meu. Arrossegada per aquella olor que m’ era tan familiar, he arribat a lloc; era una petita i acollidora cafetería. El desig m’ha empès a entrar i m’he assegut en una taula. Aquella olor… aquella olor m’ha fet brollar una llàgrima. Feia anys que no en sentía una d’igual: la del cafè amb llet de la meva “iaia”. En apropar-me la tassa als llavis i al assaborir-ne el primer glop, m’he vist a mi mateixa asseguda en una butaca, amb el meu avi al costat, assaborint tots dos el deliciós beuratge que amb tant d’amor sempre ens preparava, per esmorzar o berenar, la meva àvia. Ha sigut un instant ple de melangia però a la vegada agradable, i aquella imatge m’ha dibuixat al rostre un dels més tendres somriures. LLavors, m’he adonat que el dolç record d’aquell café amb llet m’ha estat acompanyant i m’acompanyarà, la resta de la meva vida.

..............................................

Ester Calvo

"Gairebé sento com se’m contreu la galta, fugint dels teus llavis. L’estómac es tanca i no deixa passar l’aire, que es queda bloquejat en terra de ningú. Però em forço i rebo el teu petó amb un gest que vol ser un somriure. Em queda l’agre regust de la culpa, com si acceptant el bes, esdevingués còmplice del teu pecat."

.........................

Esther Madrazo

“Aquella olor a terra que deixen les primeres gotes de pluja em transporta a la meva infantesa. Un dia de xafogor d’estiu en un petit poble de Valladolid. La mare, las meves germanes i jo esperàvem o millor dir ens desesperàvem perquè arribés el pare i començar tots junts les vacances... Feia un mes que no hi era i em semblava que era fora tota una vida! Jo llavors tenia 7 anys, ell desbordava vida. Avui jo en tinc 40 i ell farà 5 anys al gener que ja no és entre nosaltres. Quina melangia, quins bons moments ens vas deixar pare! T’estimarem sempre!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada