dilluns, 26 de desembre de 2011

Hola amics,

el tema del concurs de gener és "Reviure una vivència personal a través de l’escriptura"

.Partir d’una escena, d’un ambient o d’un objecte que ens evoqui una sèrie d’emocions i sensacions o d’una imatge, un sabor o una olor que desencadeni en nosaltres un record (pot ser que l’alè fresc del cava ens evoqui una relació amorosa 0 una ruptura, vés a saber...)

.Recordeu que els textos han de tenir de 10 a 15 línees màxim

Animeu-vos a participar!

....................................

Textos dels concursants

Només per un instant

Quan pujo una muntanya no tinc paraules per descriure el que sento. Omplo els pulmons d’aire fresc, i em deixo portar per les emocions. Tinc ganes de cridar als quatre vents i donar gràcies per estar viu i poder gaudir d’aquest moment majestuós.

Per uns instants crec fondre’m amb la natura i el temps s’atura. Com si d’un ocell es tractés, contemplo l’infern d’on vinc, i no puc si no pensar que la vida és com un tren d’alta velocitat on de vegades hi vas dins i d’altres només el veus passar.

Joan Mateo Razquin

.............................
Fragments text Josep Capsir


Recordo que amb onze anys vaig escriure el meu primer relat i amb tretze o catorze ja havia creat una dotzena d’històries i un munt de reflexions.
Però va arribar l’adolescència i els pardals que sobrevolaven el meu cap van provocar que poc a poc, m’oblidés del narcotitzant plaer d’escriure. Les discoteques, els amics, les noies i els estudis m’oferien noves motivacions i els meus escrits van esdevenir una carpeta plena de pols dins d’un calaix de les golfes.

Després em vaig centrar en la feina i em vaig casar. En poc temps ja tenia fills, i amb ells, els problemes logístics, la monotonia i una manca de temps de lleure angoixant. Però un dia esdevé una ruptura a tot el que tenia establert: la meva separació; i amb ella tornava el temps lliure. Amb quasi quaranta anys i amb els pardals en decadència vaig decidir tornar a escriure i aprofitar aquest temps lliure que la vida m’oferia. En menys de sis mesos havia participat en una dotzena de concursos literaris amb sort dispar, vaig participar en la publicació d’un llibre amb un grup d’amics i vaig obrir un blog literari. Vaig voler fer tantes coses alhora, vaig encetar tants projectes en tant poc temps que la qualitat dels meus escrits no era la mateixa; fins i tot ja no gaudia d’escriure. Em vaig cremar... Les presses em van jugar una mala passada i la impaciència, que em demanava veure tots els projectes culminats van provocar que m’angoixés.

Llavors ho vaig aparcar tot i vaig decidir marcar-me prioritats. El primer de tot era escriure una novel·la i no volia fer-ho de qualsevol manera; calia fer-ho acadèmicament, sense presses, assaborint tot el procés.(...) Cinc mesos més tard, la novel·la estava acabada i el meu primer objectiu aconseguit. Llavors vaig portar la meva historia a una reconeguda agència literària i, sorpresa! - «Ens interessa, Sr. Capsir!»

Després d’això va venir una llarga espera, el pitjor que li pot passar a algú impacient. La historia agradava i l’estil era apte, però - «Ho sentim, estem en un moment editorial molt complicat i a més aquest tipus de thrillers s’han estancat en els darrers mesos".

Lluny de tirar la tovallola, vaig decidir encetar un nou projecte, (...) I vet aquí, que aquest matí he entregat a la editorial tot el material del meu primer llibre en solitari. El llibre es diu REC – “Relatos para ensanchar costillas” i es un recull d’històries d’humor, una temàtica maltractada i oblidada, però amb un públic molt fidel. (...) Amb presses no he anat mai enlloc. Amb paciència, tot és possible.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada