dissabte, 7 de maig de 2011

Textos seleccionats; concurs 11 de maig

Jordina Colomé

(Nota: en alguns casos reproduïm els millors fragments del text seleccionat)

Puntualment, va sonar per antena la sintonia del “Tot és possible”. Vaig dir als meus fills que estiguessin en silenci durant una estona.

El gran va anar a la seva habitació i dos minuts més tard va tornar amb un full ple de sumes i restes perquè li repassés i una pissara on només hi havia palets dibuixats que representaven unitats i desenes. El petit, d’un any, se m’havia acostat somicant; el vaig agafar, es va treure la sabatilla i me la va tirar pel cap. Jo demanava silenci. El gran va venir amb un ou de Pasqua per dir-me si se’l podia menjar i el petit em va canviar l’emissora de ràdio i va ficar la pissarra del seu germà dins d’un armari de la cuina. Tot i això, encara em vaig assebentar del que explicàveu sobre el plaer de posar llençols nets”

.....................................

Martí Pérez

Puntualment va sonar per antena la sintonia del Tot és possible i vaig començar a suar. El cor bategava cada cop amb més força i la respiració m’era dificultosa. Portava dies preparant que dir. Qualsevol excusa era bona per parlar amb l’Elisenda, el meu gran amor radiofònic. Que si com puc treure les taques de vi, que com estirar un jersei encongit o millor, li preguntaria per alguna cançó que sonés en el programa del Basté; així tindríem la nostra cançó. Per fi vaig aconseguir línea. Ja no entenia ni la meva pròpia lletra, els nervis estaven descontrolats. La primera trucada seria la meva, uf, no podia més. Estava molt emocionat. Acaba la sintonia i, com? Que vol dir això?

-Us parla l’Àlex Sancho. L’Elisenda està malalta.

I ara que li dic jo al calb?

.......................................................................

Maria Elena Oliver

“El meu refugi”

Massa sovint havia pensat que només era una tempesta i que després arribaria la calma.

El llindar del desig i el somni era fràgil. Somiava desperta aquell desig immens i a la nit hi abocava més esforç, però de matinada aquell soroll d’hospital em recordava que la mare seguia allà en aquella habitació, en un estat proper al meu, ara en la realitat, ara en una quimera. Dos anys on sempre hi havia verbs encadenats: recupera’t, que s’ensurti, que tornem ser com abans...però no tots els somnis es fan realitat. Segueixo somiant un refugi on la trobo, on recupero converses, imatges, un espai de tendresa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada