dissabte, 21 de maig de 2011

Textos seleccionats 18 de maig

Com de costum

Puntualment ha sonat per antena la sintonia del “Tot és possible”, avui ho escoltava en directe, cal treure partit al fet d’estar de baixa (...) Ha sonat el mòbil, he informat de com em trobava, he agraït la trucada, perquè en aquests moments d’immobilitat forçada et venen tant de gust les coses que et fan passar l’estona més ràpidament, i ens hem acomiadat. Encara estava prement el botó per donar per acabada la conversa que ha sonat el fix... Reemprenc el programa i sona el timbre de casa, la veïna; havíem quedat que de tornada cap a casa em compraria dues coses que em feien falta. Una mica més de conversa i marxa, ja que ella sí que segueix amb el dia a dia ple de coses a fer.

No pot ser, el programa s’ha acabat...com tampoc pot ser que jo estigui a casa escoltant la ràdio. He obert l’ordinador, he buscat la web de la ràdio, la pestanya a la carta i he tornat a fer com sempre, escoltar-vos en diferit.

Maria Elena Oliver

.........................

Petits gestos…

Sóc una d’aquelles persones que gesticula molt. Vaja..!, que faig servir el meu llenguatge no verbal de mena.

Aquesta expressivitat es herència de la meva família materna. Que hi farem, som així…!!!

Un dels gestos que ens caracteritzen es “aclucar l’ullet”. Surt de forma espontània, denotant complicitat amb algú altre.

Es curiós com amb aquest petit gest ens entenem perfectament i ens recolzem.

De fet, els meus fills l’han heretat de mi i sent encara uns bebès ja feien el seu cluc d’ulls. Al principi és molt divertit ja que comença sent una ganyota i es va polint fins arribar a ser el petit gest involuntari que ens fa entendre’ns tant si estem sols com envoltats de més gent. No ens calen les paraules…

Doris Pascual

...................

Avui és el dia. Em llevo aviat, massa aviat per un diumenge. Amb els ulls enteranyinats, faig el camí fins i tot amb un punt d’angoixa (anirà tot bé?). No vull esmorzar, i no tinc gaires ganes de parlar. Però en arribar tothom em saluda, estan contents de veure’m. – Monica, quan de temps!!! Avui t’estrenes, oi? Anem a l’aigua! –. Apa, vesteix-te, no te n’oblidis res! Després no podràs tornar enrere…Perquè hem quedat, que sinó, i tant que em tornava enrere- remugo. Ningú no em contesta, ja em coneixen, fins I tot em sembla que riuen una mica per sota el nas.

Ja m’he preparat. Em molesta haver-m¡ho de posar tot(...). Ho porto com puc, encara que en realitat tothom m’ajuda aquí (avui és el meu primer dia, no ho oblidem). Pugem al barco, i ja ho tenim: marejada com un gos! Ara sí que vull arribar quant més aviat millor! Fa un dia fresc, lluminós, i jo intentant mirar a l’horitzó i no precisament per admirar el paisatge.

A la fi, arribem. De pressa, comprovo que tot està bé, li dóno l’esquena a l’aigua i... em deixo caure. L’aigua m’acull com una flassada verda amb reflexos de mil bombolles que pugen… Només la remor de la meva respiració. Ja no estic emmurriada, tot ho ha rentat la mar: el mal humor, la son, la pesantor de tot l’equipament, el mareig i les cabòries. Somric i penso: “LA MEVA PRIMERA IMMERSIÓ DE L’ANY… JA ERA HORA!”

Mónica Piquer

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada