dijous, 21 d’abril de 2011

Concurs del 19 d'abril

Text guanyador

Tu ets

Imagino que sóc lliure de la por i de les cadenes que em retenen a les seves celes. Somio que sóc una au cavalcant el vent, ben amunt en el cel, entre els núvols. Els prats són verds i l’aigua és clara i transparent quan els imagino. No hi ha ombres ni presències tenebroses que intimidin. Els arbres centenaris em regalen el seu silenci quan reposo sota la verdor de les seves copes.

És la fredor d’una llàgrima rodolant per la galta la que em retorna al present tan incert. Complint el mandat, he intentat ser com l’heroi, el model, com la pauta a seguir. Perdoneu, quina decepció, quin ultratge per a tots. Tan sols he pogut arribat a esser jo, jo i res més.

David Pujals

.....................................................................

Altres textos seleccionats

(alguns textos no són complets per qüestions d'espai. Recordeu les bases)

Tarda de noies

De tant en tant acostumo a fer una tarda de noies amb la meva filla de 7 anys. Es una tarda exclusiva per a totes dues, sense el pare ni el germà. Encara recordo les tardes de noies que acostumava a fer amb la meva mare....Anàvem les dues soles al centre de Barcelona (...) Després de voltar d’aquí cap a allà, arribava el moment mes esperat per a mi. Ens atansàvem fins al carrer Petrixol i anàvem a berenar el nostre “flam amb nata”. Avui en dia, aquest flam en nata s’ha convertit en una crep de xocolata que compartim la meva filla i jo. Assegudes a taula, una davant de l’altra, berenem i xerrem… Jo me la escolto, la observo allà assegudeta, contenta i feliç menjant la seva crep i explicant-me coses del seu petit món (...)Per un instant, em fa la sensació que soc la meva mare. Ara jo sec a l’altre cantó de la taula, ara soc jo la que escolto, la que dono les pautes. Quina sensació més estranya.... (...) Potser arribi el dia en que ella segui en aquest cantó de la taula. Desitjo que recordi amb orgull i enyorança aquests moments que ara vivim les dues plegades....

Doris Pascual Lozano

......................................

En Carles ja té 33 anys, és guapo, alt, ben plantat, amb uns braços que son l'enveja del seu pare. És el meu fill. Des de que ens van dir el problema que tenia, jo, el seu pare no, em vaig marcar un repte, veure'l independent, autosuficient, i la veritat és que ho he aconseguit, té un treball, viatja sol o amb amics, entra, surt, condueix una moto, juga a bàsquet......
Però segueixo somiant que te una parella, que és feliç....i ho seguiré somiant.
Ho aconseguiré, aconseguiré que trobi la noia que li donarà estabilitat i se l'estimarà com l'estimo jo (...), que serà feliç amb ella i que s'acostumarà a no estar amb mi....I somio i somio...El pensament es lliure i els somnis també.

Núria Isern Monclús

.................................

No vull mirar la vida amb unes ulleres adaptades als meus cinquanta anys. M'hi nego!
Vull entrenar la meva sensibilitat i tenir-la en forma ,no deixar que s'assequi, ser inconscient, trapella, equivocar-me, caure i tenir ganes de tornar a aixecar-me.
Mereixo estimar amb la boca plena i tenir els ulls brillants malgrat les arrugues. No m'importa que em diguin boja si corro per la platja, si vaig amg bici sota la pluja, si ballo davant la finestra amb totes les canes intactes, si em poso uns patins, si a l'hora de rentar plats m'estiro a terra a llegir un llibre, si em poso una flor al cap, si no vull fer el dinar, si després d'anar al cine no vull tornar a casa...Vull intentar infinites vegades ser jo, malgrat no els agradi. (Desitjo, i ho dic fluixet, que quan em mori diguin: Ha mort després d'haver viscut)

Araceli Prieto Juanola

....................................

El repte

D’aconseguir trobar aquella paraula, aquella frase que descrigui el sentiment, que doni vida a una idea sorgida d’una ment inquieta.

Vull fer-te plorar d’emoció, fer-te riure fins que creguis ofegar-te, vull robar-te hores de son i que durant el dia, mentre enllaunes sardines, només pensis en que passarà. Que no vegis l’hora de tornar a obrir el llibre, de sentir la melodia que acompanya el vol del teu subconscient i que et fa viure la por de la noia segrestada i l’amor de l’adolescent enamorada.

Vull escriure aquella història que et deixarà perplexa quan tanquis el llibre, que et farà pensar i ara què? Que et creguis orfe quan l’enterris en la lleixa i que no et deixarà obrir un altre fins que passi el dol.

Vull escriure una joia i que tu siguis la protagonista.

Martí Pérez Roca

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada