divendres, 25 de març de 2011

Concurs del 22 de març

Textos seleccionats

POR A FER-SE GRAN

Aquest matí, en mirar-se al mirall l’Helena s’ha adonat que s’estava fent gran. El temps ha passat molt de pressa, potser massa i tot. Aquest mes de maig en complirà...uf, només de pensar-ho s’esvera. Obre l’armariet de les “ potingues” i en treu la crema hidratant, reafirmant i d’efecte lífting. Se l’aplica amb suavitat, resseguint amb les puntes dels dits el contorn de la cara. Es mira al mirall per segona vegada. Ara ja es veu millor. Desa la crema i agafa el corrector. No puc sortir al carrer amb aquestes ulleres, pensa. Després s’aplica la base de maquillatge i un toc de coloret rosat, per dotar de vida i alegria les galtes. Poc a poc la seva cara agafa color. Amb el llapis d’ull negre, es ressegueix la ratlla dels ulls, després s’hi aplica una mica d’ombra marró, de conjunt amb el jersei Burberry que avui porta. Això ja es una altra cosa, es diu com cada matí. L’Helena té por a la vellesa. L’Helena té por a fer-se gran.

Noemí López (guanyadora del concurs)

.....................................................................

-Som-hi?

-Vinga. Cap a Llafranc hi falta gent.

En el garatge ens espera amb els cromats ben lluents, a punt pel passeig del diumenge. Abans d’obrir la porta li passo la mà pel sostre, acaronant-lo com si fos un cadell, celebrant l’hora de retrobar-nos.

Ens acomodem en els petits seients d’eskay negre i l’aroma a antic ens envolta. És hora de posar-se en marxa, mà al volant de baquelita i contacte! El cadell es desperta amb ganes de córrer per carreteres secundàries, a ritme tranquil però constant, gaudint del paisatge. El seu petit cor voluntariós ens empeny a viatjar en el temps, deixant enrere maldecaps i regalant-nos una petita estona de plaer.


Martí Pérez

....................................

Doctor Vorés”

Caminava apressat per aquell passadís flanquejat de gent mentre revisava els documents del porta folis que duia a la mà. La bata blanca volava al seu costat, i la seva tarja d’identificació on s’hi podia llegir: Doctor Vorés, malpenjava d’una butxaca atapeïda de bolígrafs. Va entrar d’una revolada a la sala de consulta sense ni tan sols mirar a la persona que estava esperant.

-Bon dia. Treguis la roba, si us plau.

-Perdó, com diu? L’home es va quedar parat mirant al doctor Vorés i aquest se’l va mirar per damunt les ulleres.

-Sí,sí; que es tregui la roba, i no pateixi que ja veurà com en un moment haurem fet. –va deixar el porta folis damunt la taula i es va tornar a mirar el pacient- No deu pas ser una d’aquelles persones proteràpies alternatives? –va dir emfasitzant les seves paraules amb un gest del braç.

-No, no, esclar. Però es que jo... Deia el pacient mentre es treia la roba per no gosar oposar-se al ímpetu del doctor. Amb el jersei, la camisa i la samarreta fora, el doctor Vorés va auscultar al pacient de dalt a baix.

-Bé, això està perfecte, però ja que està aquí, aprofitarem el temps, baixi’s els pantalons.

-Però, però...no, si jo no...escolti... (...)

-Veu? –deia el doctor Vorés amb una xeringa buida a la mà- Ara ja no cal que es preocupi més de la grip A, de la grip estacional, ni de cap altra grip que pugui aparèixer o es pugui redescobrir. Dit això, va agafar el porta folis i va deixar al pacient estès damunt de la camilla. Va saludar amb un: Passi-ho bé,bona tarda, i va tancar la porta d’una revolada. Va ser llavors quan va veure el rètol al costat de la porta on hi posava: ODONTOLOGIA.

David Pujals

...............................

A fora és fosc i plou.

Estirats al sofà, ens abracem ben fort com si fossim dos amants que es retroben per última vegada. A la tele un vell capítol de "Doctor en Alaska".

Somiem amb la vida que voldríem viure, entre muntanyes, lluny de la ciutat.

Ell m'acarona els cabells i fem plans per les properes vacances. Potser Canadà ?

I així, entre els seus braços i sentint com em parla a cau d'orella, descobreixo que tinc tot allò que vull tenir, que sóc exactament on i amb qui vull estar. Em sento estimada, i protegida de tot, i em vaig quedant adormida pensant en com l'estimo.

El meu petit plaer és Ell, el meu amic, el meu amor.

Són totes les estones que compartim, com aquesta.

Sóc tant feliç que ploraria.

Ploraria de ràbia perquè aquest moment que ara vivim sé que passarà, que demà serà un record. I no vull que s'acabi.

Em giro cap a ell, trobo els seus ulls verds, i el beso.

Guardo per mi aquest instant, aquest petit plaer diari, que ja ningú em podrà robar.

Eulàlia Satorras.

.............................

EL MEU CAFÉ I JO

Sóc una persona afortunada. Cada dia em llevo molt d'hora per anar a treball. Comprovo que cada nen resta al seu llit, els tapo una miqueta més i els hi dic lo molt que els estimo. Em vesteixo i baixo a la cuina. El meu home baixa darrera meu,- Bon dia amor-, bon dia- contesto.Allà, ens distribuïm les feines: jo començo a preparar-me l'entrepà per dur a la feina, i els esmorzars de cada nen. I quan acabo... Un dels moments més fantàstics del dia. Tinc el meu café preparat sobre el marbre. I miro el meu home assegut davant l'ordinador absort en les seves coses, i agraeixo amb tot el meu cor poder gaudir d'aquell café, fet, com deia la meva mare, amb amor, tal i com a mi m'agrada, mentre contemplo qui me l'ha fet i somric. Cada matí em prepara aquell beuratge, la primera cosa que prenc cada dia, al meu gust, amb el sucre just, i l'escumeta... um... l'escumeta. Són uns minuts només, amb el café, la meva parella, i el silenci. Realment, em sento afortunada.

Nelly Sànchez

..............................


”És de sempre a qui més he estimat, sense espectatives ni condicions. Las seves "genialitats" m´han fet viure des de que va nèixer, animant-me en la meva quotidianitat diaria. Fora un nadó saludable i rialler.
El seu primer trofeig amb només 3 anys al Jardí d'infancia.
Ella: "Mamà mida (no pronunciaba la erre), no m'agrada, per tu".
Jo "Carinyo és teu, perque ho és fet molt bé".
Els seus treballs escolars que sempre m'han fet santir tan orgullosa. Els reconaixaments rebuts per els seus superiors.El que sigui la primera persona de la familia amb una Licenciatura. El seu creixament davant las adversitats. L’energia desbordant per ajudar els companys i amics, el desinterés per a ella mateixa en favor dels altres. Sé que el meu ànim practicament depèn de la persona que avui segueix omplint la meva vida, amb la seva. Realment són petites coses que segurament comparteixo amb moltes persones. Però ara més que mai i a punt de cumplir els 30 anys, la Mariona estimula i dona
sentit a la meva vida.

Maria LLuïsa Milià Molí

.................................................

Saps què?

- Què? – diu amb veu repel·lent

- Ai! Nen que sosu

- Perdó; és que estic cansat...

- D’acord; ja vaig al gra... Avui he pensat, que en comptes d’un armari amb portes i tal, podríem retallar el presupost comprant-nos un penjador d’aquells on hi pots afegir prestatges de roba, calaixets per posar-hi la roba interior...

- Vols dir? I la pols?

- Però ninu, en aquella habitació no hi ha pas massa pols; i a més a més tampoc tenim tanta roba. La roba d’estiu; durant l’hivern la guardem al teu armari. Que per cert; el posarem a l’estudi no? És que no m’agrada...

- Ai... si ja ho veig ja; no tindré pas massa res a dir jo...

- Però guapo, mira; si comprem aquest “armari provional” ens gastarem uns 60 euros, en canvi un armari normal no baixa dels 200...

- D’acord, m’agrada la paraula provisonal.
--

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada