dijous, 24 de febrer de 2011

Concurs ( 22 de febrer)

Animeu-vos a deixar els vostres comentaris, ens interessen!

Text guanyador

Segur que no és molt original però m'agrada estrenar el dia obrint la finestra del meu dormitori i mirant el mateix retall de realitat. Arrepenjat a l'ampit una mica polsós veig un pedaç de la teulada d'una fàbrica tancada, un parell de terrats en segon terme, un àlber esbelt darrera les últimes cases i l'esquena torta i carregada d'un turonet a l'horitzó(...) Alguns dies el carrer fa olor d'escombraries, d'altres olor de pluja, de pols, de primavera, de pixat de gos... Sovint la meva dona es queixa que entra fred o aigua per la finestra, que els veïns ens poden veure, que sóc un pesat, però jo, el primer que faig, fins i tot abans d'anar al bany, és mirar el quadre que destapo cada dia en obrir la finestra i retrobar, des del país dels sommis, la meva realitat.(...) Obrint moltes finestres del món, embadalit davant paisatges grandiosos i icones d'arreu, el record de la meva finestra i la seva avorrida quotidianitat m'acompanya, la trobo a faltar quan no la tinc a prop, m'agradaria veure-la encara que fos un moment, desar-la dins el cap i després continuar.

Vicenç Guimerà.

..............................................

Textos Seleccionats

Benvolguda mandra

Fa vora un any que estic convalescent, però ja em queda poc per estar totalment recuperada. Agraeixo a aquest temps l'oportunitat que ha donat a la mandra, li ha donat cabuda, quan jo sóc més aviat una persona ansiosa de tarannà molt actiu i em costa estar sense fer res. La mandra, tan lluny de la rapidesa en la que corre la vida, és un bé preuat per a mi (...)Dono gràcies a aquest impàs de la meva malaltia que m'ha regalat el plaer de poder mandrejar, caminar a poc a poc, parpellejar, badallar, somniar desperta, un gran seguit de petites grans coses.El meu tempo és diferent i m'agrada. El meu temps és ara només meu i el dissenyo amb lentitud, assaborint els gestos, olorant com ja no recordava, donant-me permís per mandrejar.Fins i tot ara torno a escriure a mà, i avui un petit relat sobre un punt de vista sobre la Mandra.

Emma gajo

......................................................

Conduir

Quan pujo dalt del meu cotxe, tanco la porta i encenc el motor, realment soc jo. Tancada en el petit habitacle em fonc amb la seva maquinària i deixo volar tots els meus pensaments, que no han estat retinguts, però és en aquell moment quan recordo, quan sommio, i la pluja fora cau lentament, gota a gota en el meu vidre.(...)Vaig per la carretera i quan sé que queden molts kilòmetres per endavant, poso la meva música, penso en la persona que estimo i sommio.I sóc jo, tan fossa amb el cotxe, que som un ésser sol, una màquina sola i, poc a poc, recorro aquella carretera que tantes vegades vaig passar però que cada dia és diferent, el to del asfalt, la llum, els núvols (...) Conduir me encanta, em relaxa, em tranquilitza, només jo i l’instant.

Maria Rosa Miret

......................

Espiadimonis

Tinc molta pressa, encara no m’he assecat els cabells, però no tinc temps i faig tard. No trobo els pantalons. Diu la mare que són a les golfes. Ràpid, tiro escales amunt. No es veu res, ja és fosc, encenc el llum i allà al replà m’espera el meu messies: un espiadimonis. De sobte, ja no tinc pressa. Estic contenta de la descoberta i de no haver anat a les fosques, sinó l’hauria trepitjat. La criatura em mira als ulls. No em moc, ella tampoc. Sembla que em vol dir alguna cosa. M’hi acosto amb cura, no es mou: està mort. L’agafo amb respecte. L’examino. Està en molt bon estat. Penso de quin color era. Feia temps que no en veia cap. Em venen imatges de quan era petita a la bassa del tros on em passava estones llargues captivada mirant com desenes d’espiadimonis sobrevolaven l’aigua com si fossin pilots demanant pista per aterrar. De sobte, un sentiment de neguit m’invadeix: els espiadimonis estan desapareixent! (...)

Nuria Roig Figueras

............................................

Claus

Matí. Vaig al penjador, prenc la bossa d'una revolada i enfonso la mà per retrobar el tacte conegut del manat de claus. La cerco, la trobo i tanco la porta tot posant-me bé l'abric. Encara amb lleganyes als ulls entro a l'ascensor i remeno el farcellet metàl.lic ,que porto lligat amb una petita albarca menorquina, fins trobar la cabota de plàstic de la clau del cotxe. Arribo a l'oficina i torno a destriar, d'entre totes, la clau que obre l'armari on deso les meves coses. Dormiran mentre treballo i hauran de tornar a refer la meva ruta a la inversa, engegar el cotxe, obrir el parking, la porta de casa i caure dins la bossa per enredar-se amb tot el fato que hi porto.

Què faria sense les claus, la que obre i em dóna i la que tanca i em recull, petites peces dentades que ens fan amos d'espais íntims...

Araceli Prieto

.....................................................

Atur

M'he queda't a l'atur, tot el dia em dedico a les feines de la llar (conegudes per tothom per que són molt agraides i molt ben recompensades) i a més hem hagut de retallar les nostres despeses i tot i això sóc més feliç que mai !!!! D'acord que no m'importarien uns ingressos extra cada més, però no ho canviaria pel que he descobert....... les petites coses, que no sé per què les anomenem així si de fet són les més grans, tot i que normalment no ens n'adonem fins que les perdem .

Des que em vaig quedar a l'atur, em llevo cada dia amb una melodia dolça... mama????? És un angelet que em crida des del bressol. Fins que van passant les hores no es converteix en un petit dimoni entremaliat (...) Durant el dia van passant altibaixos, moments desesperants que es converteixen en una lluita de poder i d'altres empalagosos on ens abracem i ens petonegem sense descans. Tinc la gran sort de poder disfrutar de la meva filla (...)

He de reconeixer que no ha sigut fàcil, no tot han sigut flors i violes(...) I de sobte m'he adonat que tinc la sort de poder disfrutar de moltes sensacions i plaers que per les presses i el materialisme en que vivim gairebé se'm passen sense gaudir.ne.

Mònica Martínez

..............................


El meu petit plaer és estimar-te

Xavi, res més intens és trobar aquell moment del dia per mirar-te i estimar-te amb més força si és que això encara és possible. No hi ha res millor que quan ens parlem sense paraules perquè no ens cal dir-nos res més que el que ens diem amb la mirada, i acaronar-te la cara i que em punxin els durs pèls de la teva barba mentre tu enfiles els meus cabells entre els teus dits. Saps que no hi ha més gran plaer que estimar-te i adormir-me entre els teus protectors braços, que em fan sentir allunyada de qualsevol por que em pugui rondar. I és per això que dono gràcies de tenir-te fins i tot quan no et tinc. Perquè tot el que faig ho faig per tu i sé que tot el que tu fas o fas per mi. No hi ha res més important al món que tenir algú al costat encara que tu no el vegis i saber esperar a trobar aquell moment del dia per mirar-lo i estimar-lo amb més força si és que això encara és possible

Lídia Rech


..........................................................................

Són quarts de deu; ja és hora que en Pol vagi a dormir. Recollim les joguines escampades per tot arreu, endreçant l’huracà infantil de fa una estona. Fem un petó al pare, anem a fer pipí, rentem les dues files de dentetes blanques, petitones, esmolades quan mosseguen la barbeta fent petons… i triem quin conte explicarem avui. Estirats ben junts l’un de l’altre al seu llit de nen gran, vaig esmicolant les frases i els dibuixos: en Teo, en Caillou, en Pocoyó…un darrere l’altre, tots van fent el seu paper efímer a la nostra obra particular de cada nit. “I vet aquí un gos, i vet aquí un gat, que aquest conte s’ha acabat”. És llavors, quan em fa el petó de bona nit i em passa la mà al voltant del coll perquè no marxi, quan em diu “mama, t’estimo moltíssim”, és llavors, quan s’enfila pel meu nas aquella olor dolça de sabó, de crema i de suor petita que em fa embogir.

Maribel Pérez

......................

Per fi, després de molts anys, he aconseguit tenir un jardí. No es petit ni gran, ni frondós ni perfecte, ni molt verd ni de secà....però es el meu jardí. Sabeu? He après a gaudir dels petits moments a partir d'escoltar-me, d'estimar-me una mica més. Ho he fet preguntant-me si tenia el meu espai i la resposta va ser NO, si el KIT/KAT que necessitava fer una estona al dia l'havia aconseguit i la resposta va ser NO. S'havia de fer alguna i m'hi vaig posar. Sota l'únic arbre (no és un cirerer florit) m'hi vaig posar una "tumbona", primer em costava està quieta i relaxada, però vaig veure un ocell que mai havia vist, era, la veritat una mica estrany i no gaire bonic...... varen passar uns minuts i durant aquest temps, la meva ment no fugia, no pensava en el que tenia que fer, no s'omplia de neguits. Cada dia, quan arribo de la feina el primer que faig és sortir, ajeure'm, i no pensar, i gaudir de la pau que hi trobo. I ho estic aconseguint. Més petit que això, que hi ha?

Núria Isern

............................................

He vist com caminaven tots dos junts, agafats de la mà, dos desconeguts per a mi, a ella se li notaba una panxa ja grosseta, els seu caminar no era lleuger, però si decidit. Ell somreia, portava una bossa de nounat a la mà i una altra a l'esquena, direcció cap a la clinica del davant. Un somriure de bat a bat se m'ha dibuixat a la cara i mil pensaments han omplert el meu cap, he cercat més gent darrera d'ells, i no, anaven sols, i la complicitat de fer quelcom sols i després anunciar la bona nova a tothom, despertant un univers de felicitat el voltant de tanta magnificència, he pensat que era encertada. No sé si serà nen o nena, però veient-los a ells, sé que serà estimat per igual.

Angel Pou

.........................................................

Jordina Colomés

“prenc el meu fill petit Jàber, de nou mesos, i me l’acosto al pit. (...) Estirats tots dos de costat mentre ell succiona, amb la maneta que li queda a la part de dalt m’acaricia el braç i l’altre pit. Jo li agafo la má. Ell me la prem amb força i la va estrenyent a cada glopada.

És una estona en la que sembla que el temps s’atura i no es pot pas explicar però es reflexa com un mirall cap al passat en el lluminos proces embrionari i, cap al futur, en el qual aquest lapse de temps, es fa etern”

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada